La cara est
Durant l'aproximació
Saltant el coll de Brasseil cap a la cara est
Arribant a la cara est
Escalant entre boira al primer llarg
| Zona: | Pirineus - Arièja |
| Autor: | jaloy |
| Tipus: | Escalada |
| Punt de partida: | Ax-les-Thermes |
| Primera ascensió: | David, Miguel i Gustavo Máñez, l'estiu de 2004. El 14 d'octubre de 2006 es "retroequipen" alguns llargs. |
| Horari: | 4-5 hores |
| Desnivell: | 400m |
| Dificultat: | 5b |
| Equipament: | Via completament equipada amb parabolts. La primera meitat aproximadament del setè llarg resta sense equipar. Addicionalment trobarem un pitó durant el recorregut. |
| Material: | 10 cintes express variades (curtes i llargues), bagues, un joc de friends, casc, reunions i cordes de 60 metres indispensable donada la llargada de les tirades. |
Veure el recorregut (Requereix Google Earth o un altre visor Kml)
Baixar les coordenades en format GPX
Lògica, divertida i agradable via de grau assequible i força homogeni. Una bona opció per fugir d’aglomeracions a la Tapas sans Dalle.
Aproximació:
Des de Puigcerdà, creuem la
frontera direcció Ax-les-Thermes, saltem el Col de
Porté-Puymorens (hi ha l’opció de creuar-lo pel
túnel de peatge). Anirem a parar a
L’Hospitalet-près-L’Andorre i continuem cap a
Ax-les-Thermes. Un cop arribats a la població, a la rotonda que
queda davant de l’església, girem cap a la dreta,
direcció Ascou. La carretera comença a enfilar-se. En un
punt deixem la carretera principal i trenquem cap a la dreta cap a
Ascou i Goulours fins a arribar al Càmping Ascou La Forge. Cal
estar atents ja que entremig de les instal·lacions surt a
mà dreta la pista que ens portarà al punt de sortida. La
pista està en bon estat. Únicament atents amb els bots.
Trobarem una cruïlla amb una pista que ve de la nostra dreta.
Continuarem en sentit ascendent. En uns 5 kilòmetres arribarem
al final de la pista, a l’aparcament anomenat “la
poêle à frire”, per la seva forma.
Des de l’aparcament, ja
és ben visible la Dent d’Orlú.
L’aproximació a les vies és preciosa. Transcorre
enmig d’un fabulós bosc alpí, tot seguint les
marques roges. El camí guanya alçada ràpidament
fins assolir la carena en uns 50 minuts. Ja en terreny obert avancem
seguint el bon camí cap al sud que ens portarà al coll
de Brasseil, a les faldes de la Dent, en uns 15 minuts més. Del
coll saltem a la cara est en sentit descendent fins assolir un
altre collet en breu (5min), des d’on ja tindrem tota la
dimensió de la cara est al nostre abast. Ja només queda
acabar de baixar i situar-nos a peu de paret.
En principi les vies tenen el nom a
peu de via (la Pink Floyd sembla ser que té alguna mena de
grafiti), però pot ser que quedin ocults per una congesta de
neu. Així que en aquest cas les localitzarem comptant
línies a partir de la inconfusible Tapas sans Dalle, que seria
la primera que trobaríem a la feixa dels Isards. A més,
l’inici d’aquesta difícilment queda cobert per la
congesta en aquestes dates, pel que trobarem el seu nom pintat a
la roca. La Pink Floyd transcorre entre la Tapas sans Dalle i la Fleur
de Rhodo, per tant serà la segona línia que trobarem a
la cara est.
Descripció:
- L1: Malgrat tot, nosaltres ens vam embolicar i vam començar per la Fleurs de Rohdo, però a meitat del primer llarg vam divisar les assegurances de la Pink Floyd i amb un fàcil flanqueig vam empalmar la línia bona. El primer llarg transcorre per plaques tombades sense majors dificultats. Des d’on vam començar nosaltres, vam acabar el llarg escalant simultàneament durant uns pocs metres. Si comenceu ben encarats a la via, us podeu enfilar uns metres més per la placa sense problemes i evitar així la progressió simultànea. De la mateixa forma, en el primer llarg, si es comença des de baix (quan no hi ha congesta), les cordes de 60 metres tampoc donen (4b, 65m).
- L2: Anem a buscar cap a la dreta un curt ressalt ben protegit, per continuar escalant per terreny més fàcil per anar a buscar una placa diedre prou fineta (tram clau del llarg) i continuar progressant entre diedres i plaques fins a la reunió (5b, 50m).
- L3: Sortim cap a la dreta progressant amb la mateixa tònica, entre plaques i diedres, buscant sempre l’itinerari més lògic. La tirada continua amb tendència cap a l’esquerra fins a la propera reunió. Llarg maco i divertit (5b, 55m).
- L4: De la reunió a l’esquerra i amunt per una sèrie de plaques, sense grans dificultats arribem a la reunió (5a, 55m).
- L5: Continuem amb la tònica de la via. Itinerari lògic alternat plaques i diedres fins a la reunió. Un parell o tres de mestres a l’esquerra de la reunió de la Pink Floyd, hi trobarem la reunió també de parabolts, però nous, de la via Fleur de Rhodo. Nosaltres la vam utilitzar ja que no vam veure fins moments després, la reunió de la Pink Floyd (5b, 55m).
- L6: La via segueix per la dreta. Compte i no seguir la línia de parabolts que veurem que pugen per l’esquerra, corresponen a la via Fleur de Rhodo. Sortim cap a la dreta, passant per la reunió que tocava i que no vam fer, ens enfilem a un petit esperó per enllaçar amb tota una sèrie de plaques fins a la propera reunió (5a, 60m).
- L7: La primera meitat d’aquest llarg resta sense equipar. És hora de fer servir el friends que portem. De la reunió sortim cap a la dreta, ens enfilem a un petit esperó i seguim una fissura cap amunt. El llarg resulta una mica intuïtiu, però el sentit comú ens portarà pel terreny més evident, guanyant alçada. A la nostra esquerra divisarem parabolts, però són de nou de la Fleur de Rhodo. Girem el cap a la dreta i ja podrem veure les primeres assegurances del nostre llarg. Entrem en una placa que ens porta a la base d’un curt ressalt vertical, que superem sense majors problemes per continuar per un diedre i saltar a l’esperó final per arribar a la còmoda reunió. Nosaltres només vam utilitzar un friend en la primera part del llarg (5b, 60m).
-
L8: El darrer llarg de la via, coincideix amb el darrer
llarg de la
Fleur de Rhodo. De la reunió cap amunt , per terreny fàcil, superant plaques i ressalts sense majors dificultats fins assolir l’aresta on muntem la darrera reunió. A partir d’aquí, tot caminant cap el nord, en un moment assolim el cim de la Dent d’Orlú (4c, 45m).
Descens:
Un cop al cim, moment per gaudir de la panoràmica i
prendre’ns un descans. El descens l’efectuarem per la
ruta normal d’ascensió al cim. Per caminet fressat en
direcció nord, ràpidament anem perdent alçada
cap el coll de Brasseil. En uns 30 minuts, tranquil·lament
assolim el coll. Ara només queda desfer el camí de
pujada a través del bosc fins al cotxe (1h des del cim).
Observacions:
- Escalada realitzada el 27/6/2009 amb l’Anna
- Agafeu aigua al poble, ja que no hi ha fonts a dalt.
- Si us quedeu a dormir a l’aparcament, no us oblideu un antimosquits ben eficaç.
- Bibliografia recomanada: “La Dent d’Orlu. Escalades en Ariège, Pyrenees” de Jean-Denis Achard, 2002. En el llibre no surt la via Pink Floyd, però hi trobareu d'altres itineraris interessant adaptats a tots el gustos i nivells.
- La ressenya de la via surt publicada a la revista Vèrtex nº213 de Juliol-Agost de 2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada